Odontologia Mínima Invasiva

Una visió del tractament de la caries al segle XXI

La Mínima Intervenció és l’enfocament mèdic actual per al tractament de la càries. L’OMI es basa en la prevenció de malalties, evitant intervencions majors i més costoses. També inclou accions com retirar teixit en situacions o complexes cirurgies, sempre amb una base important, ser el menys invasius possible i conservar els teixits del pacient de forma prioritària.

La relació entre OMI i tecnologia és directa, doncs la investigació i el desenvolupament de biomaterials i línies celulars per regenerar teixits és un àmbit fonamental per aquesta odontologia. Restituir el teixit malmès per un natural mitjançant bioingenieria ha de ser la primera opció davant un concepte tradicional de substituir-lo per un artificial o sintètic.

Es basa en 3 principis molt simples:

  • Odontologia sense metalls

  • Identificar i avaluar tots els potencials factors de risc de càries en l’estadi més inicial possible.

  • Prevenir la formació de càries eliminant o minimitzant aquests factors.

L’objectiu és restaurar la dent de la forma més conservadora possible, quan la restauració clínica sigui necessària, utilitzant materials bioactius que ajudin a regenerar l’esmalt desmineralitzat i el protegeixin al seu torn de futurs danys.

Sempre s’ha donat un enfocament quirúrgic tradicional de “tallat i farciment” que únicament tracta els símptomes de la malaltia, però no així la seva causa, i es posa molt poc o cap èmfasi en la prevenció.

El concepte de Mínima Intervenció es duu a terme de manera efectiva amb tres elements integrats en els plans de tractament:

  1. Una gamma de productes MI com ara tests diagnòstics de bacteris i de saliva que identifiquen els pacients d’alt risc.

  2. Mesures preventives com els productes basats en CPP-ACP, (Recaldent ™) que ajuden a mantenir l’equilibri mineral.

  3. Materials restauradors bioactius que restaurin i, a més, protegeixin.

Tant si necessitem reparar un dany causat per la càries després de la fase d’identificació, com si ha aparegut després de prendre mesures preventives, el procés de restauració de MI és completament diferent al de l’enfocament tradicional, ja que el seu objectiu és restaurar i, si és possible, protegir al mateix temps. Això ha estat viable en gran part gràcies als nous materials restauradors que són compatibles a la perfecció amb el concepte de MI.

En primer lloc, les propietats adhesives dels nous materials restauradors permeten que les grans cavitats ja no siguin necessàries. Emprant aquests materials podrem fer micro-cavitats, així que només eliminarem l’àrea afectada; l’estructura sana de la dent es deixa intacta.

En segon lloc, el poder adhesiu dels nous materials proporcionen una protecció afegida contra futures intrusions bacterianes gràcies a la seva millorada capacitat de segellat. En el futur, els materials restauradors bioactius podran ajudar a remineralitzar l’esmalt i protegiran contra futurs danys, aportant apatita en forma de ions com ara calci, fosfat, estronci i fluor.

S’obre ara una excitant perspectiva per poder restaurar la càries en un estadi primerenc, mitjançant l’ús de CPP-ACP (Recaldent ™), que fins i tot pot ajudar a eliminar petites descalcificacions.

El principi fonamental del concepte de restauració mitjançant mínima intervenció (MI Restore) consisteix a utilitzar tractaments de remineralització no invasius per restaurar lesions inicials i materials bioactius per restaurar lesions cariades, preservant en la mesura del possible l’estructura de la dent amb cavitats de mínima intervenció.

Obturacions amb materials restauradors bioactius, com els ionòmers de vidre, que s’adhereixen químicament a l’estructura de la dent i requereixen eliminar una menor quantitat de la mateixa que si s’utilitzen els materials tradicionals, permeten donar un pas més cap a una odontologia més senzilla, més estètica i més duradora, una odontologia mínima invasiva.

S’han utilitzat, durant molt temps, plans de revisió estàndard, però aquest enfocament pot resultar massa espaiat en pacients d’alt risc de càries i massa freqüent en pacients de baix risc.

La càries dental és una malaltia infecciosa que requereix d’un subjecte susceptible, placa i bactèries cariogèniques i la presència d’una dieta rica en sucres. Si aquests tres factors estan presents, les bacteries fermenten els sucres i els hidrats de carboni, generant àcids que disminuiran el pH, normalment neutre, de l’entorn bucal. Els àcids llavors ataquen l’esmalt, que allibera ions d’apatita causant la desmineralització i finalment la càries.

El procés de creació de la càries és natural i la saliva és el nostre principal sistema de protecció contra ell. La funció buffer, tampó o amortidora de la saliva consisteix en reduir la fricció sobre l’esmalt, eliminar restes de menjar i bacteris de les dents, ajudar a neutralitzar els àcids, dispersar els ions que remineralitzen l’esmalt i lubrificar el bolus.

Quan aquest sistema és inadequat és quan la malaltia de la càries apareix i progressa: per una qualitat de la saliva deficient, per haver-hi massa bactèries generadores d’àcids o bé per una mala higiene o dieta.

Per tant, per prevenir la càries, cal identificar si la saliva del pacient és capaç de protegir el medi oral, i si no ho és, saber per què: només així podrem reconèixer el problema. Cal determinar si hi ha alguna situació mèdica que augmenti el risc de càries, així mateix, és interessant informar correctament al professional davant de preguntes sobre el seu estil de vida, els seus hàbits dietètics i pràctiques d’higiene oral.

Les eines de diagnòstic, història clínica, examen oral i proves com l’anàlisi salival, radiografies, estudi dietètic, fan possible avaluar el risc de càries del pacient. Per aquest motiu, la primera visita és la més important i on s’ha de dedicar més atenció i temps.

L’endodòncia, dins l’odontologia conservadora, és una especialitat on es valora molt la viabilitat de la dent i la seva conservació per una bona funció i estètica.

La dent és un òrgan que està viu, amb una polpa composta per vasos sanguinis, nervi i teixit limfàtic. Aquests s’encarreguen d’alimentar i sensibilitzar a la dent i de connectar-la amb la resta del cos.

Si una càries s’estén o hi ha un microtraumatisme, la polpa s’infecta, produint una pulpitis que si no es tracta crea una infecció a l’os que envolta a la dent, periodontitis. Aquesta infecció, un cop feta crònica, només es pot curar mitjançant l’eliminació total del teixit polpar del conducte radicular, la posterior desinfecció del conducte i finalment, el segellat d’aquest. Haurem fet una endodòncia o un tractament de conductes.

No és una tècnica senzilla, la dificultat en l’accés, l’anatomia algunes vegades tortuosa dels conductes, els conductes accessoris no visibles als raigs X i la presència de microtúbuls dentinaris fan que sigui difícil aconseguir bons resultats.

Alguns sectors de la medicina holística estan en contra d’aquest tipus de tractament perquè una endodòncia deixa morta la dent i comporta com un bloqueig energètic. A més, la gutaperxa, que és el material amb que segellem el conducte, conté ceri, material radioactiu (Hulda Clark), deixant com a única alternativa l’extracció de la peça danyada. Però cal tenir en compte que aquesta extracció també es pot comportar com un focus (cicatriu, emocional, estructural), a més de ser el desencadenant d’un moviment dentari de les peces adjacents que a la llarga repercutirà sobre l’oclusió.

No és una mala tècnica en mans d’un minuciós especialista, al contrari, és la millor solució en cas d’una infecció del teixit polpar de la dent, però sí és cert que es poden presentar “fracassos” en el tractament, per exemple per calcificacions (presència de fractures radiculars no visibles als Rx), falta de professionalitat per part del odontòleg, (algunes vegades el pacient ve dient que li han matat el nervi, i més aviat sembla que està malferit) o un fons de terreny del pacient abonat a la proliferació bacteriana.

El que s’ha de tenir clar és que un procés infecciós com aquest, en un espai tancat, sense visió directa del mateix, precisa la col·locació de materials per eliminar les endotoxines, com l’hidròxid de calci, i deixar-lo actuar el temps necessari.

Cada persona és diferent, i cada dent també. Nosaltres avaluem les connexions que té la peça dentària amb els seus òrgans, meridians, i emocions; valorem si el llindar de tolerància és capaç de “suportar l’agressió” d’un tractament de conductes, i si és així, decidim fer el tractament de conducte.

Les amalgames són la combinació de metalls pesants com mercuri, plata, crom, estany i zinc.

Si aquests metalls es troben en un recipient amb líquid salí (com “la saliva i la boca”) produeixen corrents galvàniques que interfereixen directament en la funció cel·lular i poden produir talls de fluid energètic, entre d’altres, en dos dels meridians més importants del nostre cos (vaso-concepció i vaso-governació), provocant alteracions funcionals a distància.

El mercuri és el metall no radioactiu més tòxic del nostre planeta, més que l’arsènic o el plom. És un metall que es volatilitza provocant gasos mercurials, els quals poden ser inhalats pel nostre sistema respiratori i posteriorment difós en sang per la resta de l’organisme. També el desgast de les obturacions durant la masticació o les seves fractures poden desprendre partícules d’aquest material que pot ser ingerit a través del sistema digestiu.

Aquestes molècules de metalls pesants es van emmagatzemant en zones nobles de l’organisme (cervell, pulmons, tub digestiu, ronyons) i poden produir alteracions en ells.

El cos pot estar habituat a aquesta “dosi” diària de tòxics, i igual que passa en la retirada de substàncies estupefaents, si aquesta es produeix sense control, el cos pot reaccionar amb el que es coneix com a síndrome d’abstinència. Així que la retirada d’aquestes substàncies s’ha de fer d’una forma holística.

Un cop decidits a substituir les amalgames per altres materials biocompatibles, és important seguir unes pautes establertes al llarg d’aquests últims anys.

Cal realitzar un testatge kinesiològic per veure si hi ha addicció per saber l’ordre i la freqüència amb la qual el seu cos “vol” netejar-se d’aquestes substàncies, i ajudar a eliminar tots aquests dipòsits que es troben emmagatzemats.

Dividim la boca en quatre parts, quatre quadrants, els quals abordarem donant un espai d’una setmana entre quadrant i quadrant, i generalment no traient més de dos amalgames en cada sessió, perquè el cos també necessita adaptar-se al seu nou estat bioquímic. Cal valorar la possibilitat de reconstrucció de la dent posteriorment.