Osteopatia i fisioteràpia

La realització de teràpies conjuntes de diferents àmbits però amb un mateix objectiu, que és la prevenció i manteniment de la salut, ens aporta un nou enfocament a nivell sanitari per poder fer front a les diferents disfuncions de l’organisme i poder encarar amb les majors garanties un correcte equilibri estructural a llarg termini. Perquè la nostra màxima és la preservació i funcionament correcte de la unitat de l’ésser.

El nostre treball es realitza només a nivell manual, per tant està recomanat per a totes les edats.

Les lleis sobre les quals fonamentem els nostres tractaments són les següents.

L’ésser humà no funciona com una sèrie de parts independents, sinó com un tot. Està òbviament format per diferents parts, totes treballant per al benefici de l’organisme en la seva totalitat. El mecanisme d’unió entre les diferents parts ve donat per la fàscia (teixit connectiu). Els sistemes múscul-esquelètic i nerviós contribueixen a la comunicació i a la locomoció, mentre que els sistemes arterial, venós i limfàtic afavoreixen la nutrició dels teixits i l’eliminació de substàncies tòxiques.

Qualsevol part del cos compleix una funció que ve marcada per la seva pròpia estructura. Així, i a tall d’exemple, la forma de les costelles, la seva relació amb les vèrtebres dorsals o amb l’estèrnum, unit a la mobilitat dels músculs de la respiració, determina la manera en què la mateixa funciona. Per tant, l’estructura governa la funció. D’altra banda, la funció pot modificar l’estructura, ja que per exemple un excés d’ús d’un determinat tendó, pot acabar comportant canvis en l’os en què s’insereix.

L’individu tendeix a l’equilibri dels seus sistemes. Existeixen nombrosos mecanismes de tipus neuronal, hormonal, vascular, etc. a partir dels quals el cos pot regular les seves funcions de manera no conscient. Així, per exemple, l’alliberament d’hormones a l’hipotàlem, produeix alliberament d’hormones en la hipòfisi; aquesta al seu torn allibera hormones que actuaran sobre un òrgan diana, el qual acabarà alliberant productes finals que poden ser detectats. Mitjançant un mecanisme de feedback que detecta aquests productes finals es regula la funció inicial de l’hipotàlem sobre la hipòfisi. Tot funciona seguint el concepte del cos com a unitat.

És sorprenent que la malaltia no aparegui amb més freqüència si tenim en compte que en el nostre entorn hi ha infinitat d’elements patògens, irritants i moltes substàncies tòxiques. La primera línia de defensa es troba a la pell i en les mucoses, on hi ha sistemes per detectar i negar l’entrada a elements nocius per al cos. Si aquesta defensa és superada, el sistema immune humoral i cel·lular s’activa per protegir l’organisme d’elements potencialment nocius.

Per la seva banda, l’augment de la temperatura (regulat pel sistema nerviós central) pot aparèixer com a resposta a l’aparició d’elements patògens i ho fa per inhibir la reproducció de microorganismes, donant temps a la resposta immune a actuar. D’altra banda, cal tenir en compte que una temperatura excessiva (febre) pot arribar a ser perjudicial per a l’individu.

El cos té al seu torn la capacitat de reparar i això ho veiem amb freqüència en el cas de ferides, esquinços o fractures i el realitza d’entrada mitjançant mecanismes d’adaptació. Aquesta adaptació és clau en la funció del cos i pot arribar a ser extraordinària en determinats casos. Així, en el cas d’una disfunció d’un ronyó, el ronyó sa passa a complir les funcions de l’altre doblant pràcticament la seva càrrega de treball.

La malaltia és una interacció entre la persona i els mitjans intern i extern i passa quan se superen els mecanismes de defensa o d’adaptació a una situació. La causa pot ser una alteració de l’estructura o de la funció que impedeixi aquesta adaptació. A més, la suma de factors lesionals o patògens multiplica la dificultat per superar els mateixos.

El tractament manual osteopàtic no s’esmenta en aquests principis. Quan A.T. Still va anunciar la seva filosofia el 1874 no va esmentar la manipulació i de fet, sembla que no la va començar a utilitzar fins a 5 anys després com a eina diagnòstica i de tractament. La manipulació és només un aspecte de la filosofia osteopàtica i no necessàriament la més important. De tota manera, reconèixer la importància del component somàtic de la malaltia farà més útil aquesta manipulació.

Com afegit als principis bàsics de la filosofia osteopàtica, hi ha altres conceptes que ajuden a l’osteòpata en el seu enfocament del pacient:

Les artèries i la resta d’estructures tubulars juguen un paper crucial tant en l’aportació nutricional com en la retirada de les substàncies de rebuig. Una alteració de la circulació en aquest sentit produeix patologia ja sigui d’inflamació, atròfia, irritació o trauma. A més en aquesta situació els processos curatius es veuen alentits i fins i tot impossibilitats. L’osteòpata ha de focalitzar la seva atenció en aquelles àrees de disfunció que puguin influenciar la circulació cap a una zona en lesió o patològica.

El Sistema Nerviós és fonamental en el control del flux sanguini. Una alteració del control del Sistema Nerviós Autònom a nivell toràcic pot comportar canvis vasculars en els dermatomas somàtics innervats per aquests segments. Això comportarà canvis de temperatura, dolor, edema, etc. L’osteòpata requereix un gran coneixement de l’anatomia i de la fisiologia per poder detectar i solucionar qualsevol alteració i corregir la funció del Sistema Nerviós Autònom de manera precisa.

El component somàtic de la malaltia pot ser causat per una lesió directa en el cos (impacte, traumatisme, etc.) o aparèixer com a resposta visceral a la patologia. Així, i a tall d’exemple, en el cas d’una apendicitis podem observar un espasme del múscul psoes o de la paret abdominal. Sembla que el mecanisme d’aquesta resposta somàtica és a causa del reflex viscero-somàtic segmentari. En moltes ocasions, la lesió apareix del desequilibri entre el sistema neuromuscular i els sistemes viscerals.